Esportistes amateurs, esportistes professionals Esportistes amateurs, esportistes professionals

La lluita greco-romana és un exemple d'esport purament olímpic, de gran tradició al programa i amb uns participants en la majoria dels casos amateurs.

 

 

En els seus origens els jocs olímpics varen ser concebuts com una competició per a atletes amateurs que eren els que no cobraven per realitzar el seu esport. Durant molt de temps els esportistes professionals que si rebien diners per pràcticar el seu esport, no eren admesos i un cop que algú participava i es demostrava la seva professionalització es desqualificava.

Amb el pas del temps ha hagut d'anar canviant-se l'actitut envers aquests esportistes. Els límits entre aquells que ho són per afició i els que viuen de l'esport és molt difícil d'establir i de controlar.

Sempre es consideraven amateurs participants en les categories d'atletisme i la natació, encara que ja cobressin importants quantitats. Hi ha esports que sempre han tingut difícil entrar al programa olímpic com el golf pel seu caràcter professional.

Als anys 80 es va començar a obrir els esports als professionals, casos molt coneguts són la tornada del tenis a les olimpíades a l'any 1988 o deixar entrar als professionals americans al bàsquet l'any 1992, quan la resta de estats ja contaven amb jugadors molt ben remunerats des de molt abans.

Hi ha un parell d'exemples que són solucions particulars com el cas del futbol que es juga amb sub 23 i 3 majors d'aquesta edat, o la boxa que té uns participants que després saltaran al professionalisme, encara que amb regles molt diferents.

També hi ha esports molt característics de les olimpíades, amb tradició al programa,que des de sempre es consideren amateurs.

 

Torna a pàgina d'esportistes