L'arbre de Nadal L'arbre de Nadal

L'arbre de Nadal és decorat amb il·lusió per tots els membres de la casa. Boles, ninotets, tires de colors, llums… qualsevol element d'aquests és perfecte per aportar encara més alegria al Nadal.

Abans es guarnien amb pomes (que ara substituim per boles de colors, perquè sinó les pomes es farien malbé) i amb espelmes (ara ho fem amb llums intermitents, perquè sinó l'arbre es cremaria).

S'acostuma a posar una estrella a la punta de l'arbre que representa el camí que han de seguir els Reis Mags fins al portal de Betlem.

La tradició de decorar un arbre en Nadal ve de lluny. Un altre cop trobem diferents orígens d'una mateixa tradició.

S'entén, però, que aquesta tradició no té un creador únic, sinó que provenia de temps més antics i precristians. Ja els egipcis consideraven la palmera com a símbol de renaixement, de resurrecció, i també els grecs i els romans decoraven arbres de fulla perenne.

L'arbre de nadal és la representació d'un antic costum celta. De l'arbre penjaven tots els desitjos per al nou any.

El primer moment important va ser a Alemanya, durant la primera meitat del segle VIII. El missioner britànic Sant Bonifaci estava predicant un sermó, el dia de Nadal, a uns druides alemanys per convèncer-los que el roure no era un arbre sagrat. Va tallar-ne un i aquest va tirar al següent, fins que van caure tots menys un avet, al qual van anomenar arbre del nen Jesús.

Altres llegendes consideren que el primer a qui se li acudí decorar aquest arbre que entre tots convertim en una mena de pinyata il·luminada fou Martí Luter, l'any 1500, en una gèlida nit en què quedà captivat per un grup d'avets nevats que brillaven sota la lluna.

A l'edat mitjana, alemanys i escandinaus celebraven amb arbres per mostrar l'esperança que arribés la primavera; al 1850 ja es feia als Estats Units d'Amèrica, i cent anys després ha esdevingut una pràctica gairebé universal.

Aquesta tradició no va arribar a Espanya fins al primer quart del segle XX.