Piu-Piu Reportage
Viure en família
El pedagog, escriptor i músic Luis M. Pescetti diu: «Utilitzem els jocs amb objectius pedagògics, però les lliçons disfressades de joc són una trampa que l’infant sempre reconeix.» I, on diu jocs, podem dir contes.
Una bona història és un relat que té sentit per si mateix. L’aventura que ens explica conté tots els ingredients necessaris i suficients per a atrapar el lector, sorprendre’l, emocionar-lo, intrigar-lo, i també per a transmetre-li imatges, valors i significats de profunditat, a través dels personatges i dels fets. Per això les llegendes i els relats mitològics continuen sent significatius i vigents per a nosaltres; hi ressona la veritat! I no són lliçons, ni tractats d’ètica, ni receptes. Els bons contes ho diuen tot a través de l’argument i de la construcció del relat fantàstic, mentre que Les tres bessones aprenen a reciclar o La Caputxeta Vermella i el comerç just podria ser un bon tríptic per a preparar una acció comunitària, social o educativa..., però no literatura infantil!
Entre moltes altres febres, patim una epidèmia d’intencionalitat pedagògica. Les joguines són didàctiques, les exposicions també, els productes audiovisuals també... i els contes i els llibres juvenils encapçalen la llista. L’afició
desmesurada a veure’ls com a ocasió per a ensenyar alguna cosa ha generat una notable producció de contes per a treballar-ho tot. Per a treballar valors, per a treballar hàbits, maneres, per a abordar conflictes, per a superar traumes. A manera de manual d’ús, de vegades s’acompanyen de «recursos pedagògics». Però, quants recursos
necessitem per a llegir en veu alta o explicar un relat fascinant com «La flor romanial»?
No ens referim a les faules. Les faules són paràboles, pura moral: amb les cartes sobre la taula, tot hi és d’una claredat saludable i digestiva.
En canvi, en els llibres per a infants en general, fugiu de les moralitats explícites! Perquè si el relat està ben construït, no hi ha necessitat de ser explícits. La metàfora i el simbolisme són elements molt poderosos, universals i útils. Es transmeten des del cor de cada història i arriben a cada lector, per camins molt interns, com subterranis. A més, suggerir és estimulant, perquè ens atorga el protagonisme com a lectors, com a espectadors o com a actors del joc: imaginem, creem petites realitats interiors i fem aprenentatges indirectes. Precisament els aprenentatges que ens resulten útils i ens van a mida, a cada moment. Per això, un bon relat té mil lectures possibles. No és magnífic?
Anna Ortiz, De l’article «Doneu-los contes!» publicat a «Viure en família», 49, juliol-agost 2013.