Visualització del contingut web Visualització del contingut web

Text

El Spokon, un subgènere del manga japonès que té com a temàtica l'esport, estarà present amb l'exposició Manga en joc. Les sèries d'animació i mangas reflecteixen la tenacitat, el sacrifici, la competitivitat i l'esperit de superació que demostren els atletes en l'esport. El comissari Marc Bernabé, realitzarà un interessant recorregut per les obres més importants del gènere. Destaca la primera sèrie emesa a Japó, Kyojin no hoshi (L'estrella dels Gegants), basada en un popular manga de beisbol que va ser adaptat en una sèrie de gran èxit de més de 200 episodis i produïts a partir de 1968 per la Tokyo Movie Shinsha, creadors de Detectiu Conan.

La mostra visualitzarà també els títols emesos i editats a casa nostra del gènere Spokon com Oliver i Benji (també coneguda com a Campeones i Capitán Tsubasa), una de les sèries més recordades pels aficionats amb gran èxit en els anys 90. També els aficionats podran descobrir els títols més emblemàtics com El Campeón (boxa), La Panda de Julia i Dos Fuera de Serie (voleibol), El Hombre Tigre i Musculman (lluita lliure), Raqueta de Oro (tennis), Yawara (judo), Slam Dunk i Chicho Terremoto (bàsquet), Bateadores i Dome (beisbol) fins l'última incorporació al gènere Inazuma Eleven, la sèrie de futbol que ha batut tots els rècords a Europa basada en un videojoc d'èxit de Nintendo que ha generat nombrós marxandatge.

 



Bateadores: touch


Chicho Terremoto 
 


Slam dunk 


The Prince of tennis


Capitán Tsubasa : las aventuras de Oliver y Benji


Inazuma Eleven 
 


Cinturó negre


Musculman

 

 

Yoichi Takahashi

 

 

El gran autor de manga japonès Yoichi Takahashi ha confirmat la seva participació al XIX Saló del Manga de Barcelona. Nascut a Tòquio el 28 de juliol de 1960, va començar a publicar el manga titulat "Captain Tsubasa" a la revista setmanal "Jump" de l'editorial Shueisha en 1981, que va encendre el boom del futbol a tot el Japó. Altres obres destacades són: "Sho no densetsu" (Llegenda de Sho), "CHIBI", "ACE!" ("As" en anglès"), entre altres títols. TAKAHASHI, Yoichi Hungry Heart Barcelona : Ivrea, 2006


 


Torna al prestatge  ►
 

L'arbre de Nadal L'arbre de Nadal

L'arbre de Nadal és decorat amb il·lusió per tots els membres de la casa. Boles, ninotets, tires de colors, llums… qualsevol element d'aquests és perfecte per aportar encara més alegria al Nadal.

Abans es guarnien amb pomes (que ara substituim per boles de colors, perquè sinó les pomes es farien malbé) i amb espelmes (ara ho fem amb llums intermitents, perquè sinó l'arbre es cremaria).

S'acostuma a posar una estrella a la punta de l'arbre que representa el camí que han de seguir els Reis Mags fins al portal de Betlem.

La tradició de decorar un arbre en Nadal ve de lluny. Un altre cop trobem diferents orígens d'una mateixa tradició.

S'entén, però, que aquesta tradició no té un creador únic, sinó que provenia de temps més antics i precristians. Ja els egipcis consideraven la palmera com a símbol de renaixement, de resurrecció, i també els grecs i els romans decoraven arbres de fulla perenne.

L'arbre de nadal és la representació d'un antic costum celta. De l'arbre penjaven tots els desitjos per al nou any.

El primer moment important va ser a Alemanya, durant la primera meitat del segle VIII. El missioner britànic Sant Bonifaci estava predicant un sermó, el dia de Nadal, a uns druides alemanys per convèncer-los que el roure no era un arbre sagrat. Va tallar-ne un i aquest va tirar al següent, fins que van caure tots menys un avet, al qual van anomenar arbre del nen Jesús.

Altres llegendes consideren que el primer a qui se li acudí decorar aquest arbre que entre tots convertim en una mena de pinyata il·luminada fou Martí Luter, l'any 1500, en una gèlida nit en què quedà captivat per un grup d'avets nevats que brillaven sota la lluna.

A l'edat mitjana, alemanys i escandinaus celebraven amb arbres per mostrar l'esperança que arribés la primavera; al 1850 ja es feia als Estats Units d'Amèrica, i cent anys després ha esdevingut una pràctica gairebé universal.

Aquesta tradició no va arribar a Espanya fins al primer quart del segle XX.