René Magritte
René Magritte va néixer el 1898 a una petita provincia de Bèlgica. Els seus pares treballaven dintre del món de la moda i el comerç de teixits. De ben petit l’apunten a cursos de dibuix, i el 1916 es matricula a l’Acadèmia de Belles Arts de Brusseles.
Una de les primeres feines que va tenir va ser com a dibuixant a una fàbrica de papers pintats, i posteriorment va estar treballant en el disseny de cartells per anuncis.
El 1920 coneix Éduard L. T. Mesens, músic, artista, escriptor i propietari de la galeria d’art “L’Epoque”, on va organitzar el 1934 la primera exposició surrealista belga.
El 1927 juntament amb la seva dona s’estableixen a prop de Paris. Allà s’uneix al grup surrealista francés , és el moment on coneix a André Breton, Paul Éluard, Joan Miró, Salvador Dalí…
El 1928 participa a l’ exposició surrealista de la galería Goemans de París El 1937 dona una conferencia a la London Gallery, que en aquell moment dirigia el seu amic Éduard L. T. Mesens, amb motiu de l’exposició “Joves artistas belgues”.
Durant els anys posteriors, pinta retrats per encàrrec, i il·lustra revistes i llibres de poemes dels seus amics, així com cartells polítics i culturals previs i posteriors a la Segona Guerra Mundial.
Als anys 50 experimenta amb la pintura mural en una sèrie de grans murals –quatre en total- localitzats en edificis emblemàtis de Bèlgica.
Va ser un artista unit al moviment surrealista, però a diferencia dels surrealistes francesos, va dotar a les seves pintures d’un fort aspecte realista.Els quadres de Magritte ens volen provocar, són com un joc, l’autor vol jugar amb nosaltres. Ens pregunta, què veieu? Quins objectes estan exposats al quadre? Normalment són imatges molt realistes d’objectes quotidians, però tots posats al mateix quadre creen un efecte estrany que provoca que ens fem un munt de preguntes.
La disposició d’objectes que no tenen aparentment res a veure ens incomoda, en un principi no entenem res, a vegades ell mateix dona pistes sobre els seus quadres, d’altres són tot un enigma. És com si ens volgués dir que tot allò que veiem amaga una altra cosa.
A Magritte li agradava molt posar títols poètics als seus quadres, sent el propi títol un joc, “que no ha de comunicar res, només sorprendre’ns i meravellar-nos” , va dir l’autor.
Un dels quadres que més ens agrada és el seu autorretrat “El fill de l’home”, on la cara d’un home amb barret apareix darrere d’una poma verda.
L’heu vist ? Busqueu-lo, us agradarà molt.