Aquest conte retrata molt bé la complicitat i la tendresa que hi ha entre un avi malalt d'alzheimer, que és un gran lector i el seu nét, que sent una fascinació cap a ell, donat que la malaltia fa que barregi conceptes i elements de tot el que va llegint...

"Solo le digo: "Abue, cuéntame", y mientras jugamos me habla de los dientes de león, de la Sierra con dientes, de los dientes de ajo, de las perlas como dientes..."
 

Aquest és un llibre divulgatiu que explica als infants qui va ser el Dr. Alois Alzheimer, descriu la malaltia que porta el nom del Doctor i les peripècies de dos neurones, un gos detectiu, cervells, laboratoris, plaques i cèl·lules sanes i malaltes. L'acompanya un joc (fitxes + tauler).
És el primer llibre d'aquesta temàtica adreçat a infants i publicat en català. Es va editar en el marc de l'Any Internacional de la Investigació de l'Alzheimer, 2011.
 

Aquest és un conte amb un títol "incomplet" sobre el procés d'envelliment i els vincles afectius entre avis i néts. Amb un text senzill, curt i rimat i unes il·lustracions evocadores, un nen va explicant totes les coses que l'avi no pot fer perquè s'ha fet gran:

"L'avi no mata marcians ni sap treure foc quan fem algun joc", ... "l'avi no mastega gaire. Es treu les dents i espanta als nens", ... "Hi ha moltes coses que l'avi ja no fa ni podrà fer més demà." "Però... en canvi..." i a partir d'aquí tot canvia, el nen va explicant totes les coses que l'avi sí que pot fer "Explica les coses com ningú. En sap la tira, tothom se'l mira"...
 

Rubén, un noi de gairebé 12 anys, s'adona d'un fenomen molt estrany al bloc de pisos on viu, hi ha més plantes de les que aparenta. El seu avi li dona un cronòmetre per poder quantificar-ho, es tracta d'un rellotge/cronòmetre molt especial, les agulles d'aquest giren en sentit contrari. Rubén descobreix que el mirall de l'ascensor és la porta que obre un món invers i paral·lel. A l'altra banda hi viu Nebur, també la seva família i el seu avi, que té Alzheimer. En diverses ocasions creua el mirall i en una d'aquestes es queda atrapat en aquest món invers.

Simbad és en realitat el Paulo, així l'anomena el seu avi, que té la malaltia d'alzheimer i ha decidit canviar-li el nom. El Paulo s'adona que el seu avi fa coses estranyes, algunes però són divertides, com quan es queden sols i l'avi diu que és el Capità dels Set Mars i busquen tresors per casa... Acompanyar l'avi en la lluita contra l'alzheimer, amb comprensió i molt d'afecte esdevé una aventura emocionant per a tot un Simbad tan valent com ell.

"I així, quan ens quedem sols l'avi i jo ens convertim en Simbad i el Capità dels Set Mars o en Simbad i Barba-roja o Barvablava o Barbatal o Barbalatre, segons com estigui aquell dia el cabet de l'avi o segons com li pegue. I en aquestes estones, cal reconéixer-ho, tot és molt divertit. L'avi i jo, per exemple, juguem a amagar coses per tota la casa. Als llocs més estranys..."
 

Baraka és una nena de dotze anys que viu a dintre d'una jaima, al desert del Sàhara, amb la seva mare, la seva tia i la seva àvia Bahía, que té Alzheimer. L'àvia, conscient de la seva malaltia i amb la voluntat de deixar-li el llegat més preuat (la seva memòria), li va explicant històries de quan vivia a la seva antiga vivenda. A dintre de seu bagul hi guarda objectes i records molt especials... una vida i una cultura a dintre del bagul, que gràcies a la transmissió oral arriba a la seva néta abans que l'oblit l'esborri.

"Recuerdo que, las noches de ese otoño, mirábamos al cielo. Ella hablaba del regreso a su casita del Sahara Occidental. Y yo reía. Ya no nos hacía falta ni estar solas para seguir haciendo nuestros planes. Los suyos pero, de alguna forma, también los míos. Yo era, segun mi abuela, una hija de la arena; de todas maneras, pisar nuestra tierra per primera vez sería exactamente igual que regresar. O parecido.
-Como se vuelve a un sitio donde nunca has estado? –Le decía yo riendo."
 

El Pep és un nen que pensa que el seu avi és un nadó, té tan pocs cabells i tan poques dents... també té un patinet i no sap cordar-se les sabates. La seva mare, però, li explica que de nadó no en té res i li ensenya unes fotos molt maques de l'avi quan era jove, però ell no vol que li expliquin romanços. Llavors el Pep ho té clar, més clar que mai, el que s'amaga darrere de la paraula AVI és molt gran, i és que...

"L'AVI ÉS L'AVI!"
 

La Maite és una nena de 8 anys que ha de fer front a una nova situació: la seva àvia, malalta d'alzheimer, ha d'anar a viure amb ella, la seva germana petita i els seus pares. La seva habitació a partir d'ara passarà a ser de la seva àvia i això a banda de no entendre-ho, no li fa cap gràcia. Fins que un dia la seva mare li explica que les persones grans no sempre poden cuidar-se i quan això passa necessiten la companyia de la seva família. A partir de llavors tots tindran cura de l'àvia. La Maite s'adona que els petons i la tendresa és la millor teràpia que l'àvia pot rebre.

"Ja sé que no hi ha medicines per fer-se jove, però jo penso que els petons li van prou bé.
L'àvia sol passar molt de temps amb la vista perduda, com si mirés cap a un lloc llunyà. Quan la veiem així, ens asseiem a la seva falda i li fem petonets per tota la cara. I els seus ulls tornem d'aquell lloc llunyà, i somriu."
 

La Carlota explica l'estranya història de la seva àvia. Quan ella era petita feien moltes coses juntes, com donar bocins de pa als ànecs del parc, fer pastissos de xocolata amb crema, compartien històries i jocs, es feien moixaines... però un dia la cosa va canviar. La seva àvia feia coses rares i la Carlota va comprendre que era la malaltia la que li feia fer tot aquelles coses estranyes.

"Un dia fins i tot va provar de menjar-se el tovalló! Imagina't! Se l'havia de vigilar tot el dia. I aleshores ho vaig entendre. L'àvia no volia ser pallassa: estava malalta..."
 

Matías és un nen despistat, que s'oblida de tot menys dels somnis, per això s'avé molt amb la seva àvia, que té alzheimer. Matías perd les claus de casa, les ulleres de busseig, la bossa de fer esport, i el llibre que li ha deixat un amic seu. El seu pare li diu que hauria de deixar espai lliure al seu cap per a les coses importants.
Un dia, tip de que li diguin que és un despistat, decideix marxar de casa, però llavors descobreix que la seva àvia ha desaparegut...

Així és com Matías descriu l'oblit:
"Como si no se pudiera encender nunca más la luz en una habitación. Siempre estaría oscuro, como en un sótano en el que no hay lámpara"
 

L'Oscar és un nen una mica trapella que té 7 anys i des de fa molt poc diu que ha deixat de ser fill únic, no perquè hagi nascut un germà, sinó perquè el seu avi Pedro ha anat a viure a casa seva. L'avi està despistat: posa el pollastre a la rentadora, confon les tovalloles amb els tovallons, els guants amb els mitjons, fins i tot no recorda que el seu nét es diu Oscar. Malgrat tot, l'Oscar està encantat amb el seu avi i no el canvia per cap altre, l'ajudarà a recordar i a treure'l de més d'un embolic, amb molt d'humor i tendresa.

"Mi nombre en realidad es José Óscar, pero todos me dicen simplemente Óscar. Tampoco tengo solo 7 años, sinó 7 años, 2 meses y diez días. Desde hace tres meses y medio he dejado de ser hijo único.
Y no, no es porque ahora tenga un hermano llorón, meón y cagón, no; es que el abuelo Pedro ha venido a vivir con nosotros"
 

Amb un text poètic i unes il·lustracions que traspuen melangia, una nena va explicant perquè l'avi Simón és per a ella el millor avi del món. L'avi no recorda bé els números, ni el dia que és i confon els colors i les hores, però en canvi porta caramels de turró a les butxaques que canvia per vidres de colors que la nena troba a la platja, coneix tots els tipus de papallones que s'apropen a les flors, sap quan la nena està trista o quan vol estar sola i, sobretot, té tot el temps per estar amb ella.

"...Mi abuelo no sabe que los números se enfadan y te olvidan si de vez en cuando no te acuerdas de ellos...
Mi abuelo no sabe que a los colores les gusta cambiar de vestido alguna vez para no aburrirse...
"Mi abuelo no sabe muy bien qué pasa con el tiempo. Para él solo existe en su reloj y en las lunas. Puede que sin querer, a veces, una nube le haga sombra y le oculte la memoria...
...Aunque se le distraigan los números, los colores lo despisten, el tiempo no sea su major amigo y no pueda ver gigantes con las gafas puestas, yo tengo el mejor abuelo del mundo "
 

Aquesta és la història d'una àvia, contada per la seva néta, que des de que viu amb ella perquè està malalta esdevé el seu suport i també la seva memòria. És una àvia especial, de jove va viure en un vaixell, tocava el piano i feia un pastís de poma per llepar-se'n els dits!

"L'àvia velleta va venir a viure amb nosaltres el dia que va començar a perdre la memòria. És una àvia ben especial: porta vambes amb cordons grocs i riu tan fort que sembla que troni!"