Brum-brum... un cotxe accelera, hii- hii... una moto derrapa, mec-mec... un autobús fa sonar la botzina, barrabam... un botiguer apuja la persiana, ni-nò-ni-nò... una sirena dels bombers udola... A ciutat, l'aire és ple de SONS. N'hi ha d'eixordadors, però també n'hi ha de més delicats: el parrupeig dels coloms, la cançó que algú taral·leja, el xerroteig de les orenetes, el nyigo-nyigo d'un violoncel que s'escapa per una finestra oberta. Això sí, per a aquests petits sons, s'ha de parar bé l'orella.

N'hi ha un, de so, que segur que l'heu sentit: el del BUTANER, que, per cridar l'atenció dels veïns, fa passar una barra de ferro per les bombones color taronja talment com si fossin les làmines d'un xilòfon. Quin clinc-clanc-clanc més estrident! Fa pocs anys, a gairebé totes les cases es feien servir aquestes bombones, ja fos per a les estufes, ja fos per a les cuines. Ara, el butà ja bo i no s'usa, i aquest curiós avís va desapareixent, sapareixent, pareixent, reixent, ent...

Anys enrere, molts oficis envaïen els nostres carrers amb els seus sons peculiars. D'altres oficis ho feien silenciosament, és clar, però els avenços i els canvis de costums se'ls han anat cruspint tots plegats.

Un exemple sorollós: el CAMPANER. Antigament, la gent no tenia rellotge i els tocs de campana marcaven les hores, anunciaven els oficis religiosos, les festes... Ara el repic de campanes ja no se sent gaire, sobretot a ciutat. De tant en tant, el seu ning-nang rialler s'escampa per sobre les capçades dels arbres i llavors quasi ens sorprenem de sentir-lo. Però el batall de moltes campanes ja no el fa anar un campaner de mans fortes i expertes, sinó un fred aparell automàtic.

En aquest paisatge antic i sonor, hi havia també un altre so molt curiós. Era el que feia L'ESMOLET AMBULANT, un altre ofici desaparegut gairebé del tot. Per cridar l'atenció dels possibles clients, feia servir una flauta de pa, de la qual arrencava un xiulet ascendent i després un de descendent que tothom identificava amb la seva presència. Alguns esmolets feien més xivarri: passaven una planxa de ferro per la roda d'esmolar i la movien per modular-ne el soroll. La veritat és que era molt pràctic, perquè tan aviat com la melodia surava en l'aire, la gent sortia de casa, de la botiga o del taller, i a peu de porta l'esmolet els deixava la fulla de l'estri tallant com si fos nova.

I bé, D'OFICIS DESAPAREGUTS N'HI HA MOLTS MÉS i alguns de més silenciosos.

Però això ja serà una altra història...

Text: Gemma Mulet

Fotografies: Jordi Aymà