El continent de l'Amèrica del Sud, el travessa de dalt a baix la serralada dels Andes, que té uns set mil quilòmetres de llarg. Tot i que fa seixanta-cinc milions d'anys que s'està formant, els geòlegs consideren que aquesta carena muntanyosa és relativament recent i que encara pateix per sota una pressió molt forta que la va aixecant.

Després de la serralada de l'Himàlaia, al Tibet, és als Andes on es troben els pics més alts de la Terra. Els cims estan coberts de neus perennes, com el que es coneix amb el nom del Nevado Huascarán, al Perú, que arriba a sis mil set-cents seixanta-vuit metres. Pel fet de ser una carena en formació, el paisatge hi esdevé molt agrest i cantellut, perquè l'erosió no ha tingut temps d'aplanar el terreny.

Als Andes hi ha molts volcans i també altiplans molt extensos, on es conreen plantes que poden viure a gran altitud. Les glaceres que es formen als pendents van davallant a poc a poc, a una velocitat d'uns pocs metres l'any.

En aquestes altes muntanyes es troben espècies de plantes úniques al món, que són pròpies d'aquestes zones i que només viuen en aquests llocs àrids i altíssims. Una d'aquestes plantes, molt exòtica i difícil de trobar, és la que anomenen puya. Aquesta planta té fulles allargades que agafen una forma arrodonida i, quan floreix, produeix una mena de tronc alt que queda tot cobert de flors blanques; després llança milions d'espores per reproduir-se i, a partir d'aquest moment, la planta es destrueix a si mateixa.

Autor: Vicenç Pascual