Gràcies a la seva llarga història, Catalunya, tot i l'alteració paisatgística que ha sofert durant el darrer segle, encara conserva un bon nombre de testimonis medievals amb prou signes per a poder-se fer càrrec de l'ambient de l'època. N'hi ha alguns de ben singularitzats i que són el centre d'un espai propi, però molts passen desapercebuts sovint a causa d'haver estats engolits pel desenvolupament urbanístic que en fa difícil la localització i per vies de circulació ràpida que fan complicat fins i tot d'acostar-s'hi.

Un bon exemple el podem trobar a l'entorn immediat de la Jonquera, vila que per la seva condició de fronterera, amb el consegüent complex duaner, és objecte d'una transformació constant i abusiva. Tot i així, amb una petita caminada ens podem acostar a un indret que ens permetrà de comprovar com pot ser de fàcil, si ens ho proposem, de recular en el temps i retrobar la calma.

Anem-hi?

Un exemple modèlic de castell roquer Dos-cents metres escassos per damunt del nucli de la Jonquera, als vessants de la serra de l'Albera, emergeix un greny granític molt vistent on s'assenten les restes de l'antiga fortalesa bressol dels Rocabertí –o Rocaberti, segons que és habitual d'anomenar-los a la contrada–, un dels llinatges de la noblesa catalana més influents a l'edat mitjana.

Bé que molt malmesos, els vestigis de l'estructura del castell encara són espectaculars, sobretot per l'abruptesa de l'emplaçament. Una sèrie de murs i de portals de pas encara permeten adonar-se del tipus d'habitacle que s'havia aconseguit construir en aquell cap de roca. Una cisterna encara ben localitzable amb una capacitat d'uns trenta mil litres i les restes mínimes d'una capella romànica dedicada a sant Romà abonen la importància d'aquest bastió que va ser un excel·lent punt de vigilància dels passos de Panissars i del Portús i ara contempla impassible el caos circulatori, les aparatoses zones d'aparcament i les complexes àrees de serveis que s'acumulen entorn d'aquell nucli fronterer. Quin contrast en poca distància! Un contrast que ve de gust de comprovar des del cim del rocam perquè ens demostra la facilitat amb què aquest país nostre tan divers ens permet de gaudir d'espais vells en el temps i pràcticament intocats, ben a la vora dels llocs més tumultuosos.

Com arribar-hi

A la sortida de la Jonquera (110 m), ran mateix de l'antiga caserna de la guàrdia civil, hi ha una pista que va al mas Brugat (300 m). Al cap de dos quilòmetres hi ha una barrera. És on es pot deixar el cotxe. Continuant per la pista, un quilòmetre més enllà veurem el mas, magnífica casa de pagès amb espais conreats, situada en un racó tranquil i envoltada d'un bosc esponerós d'alzines, suros i brucs. Poc abans trobem un rierol i just allí cal seguir un sender a la dreta que s'encara cap al sud i per una clotada va remuntant el pendent fins que arriba al collet que hi ha al peu del turó del castell (460 m). Tot plegat, des de la barrera, hi serem en menys d'una hora (quinze o vint minuts fins al rierol i mitja hora llarga més fins a dalt). Cal, això sí, seguir atentament el camí que s'esmuny entre el bosc i el roquissar perquè ens facilita l'accés per un terreny que podria ser embolicat.

El Pla de l'Arca, un regal pels més caminadors

De retorn al mas Brugat, si algú s'engresca ho pot aprofitar, com a torna, per a contemplar una construcció senzilla però molt peculiar: l'ermita de Sant Pere del Pla de l'Arca, un dels exemples més colpidors, per la seva rusticitat, de la curiosa tècnica de l'opus spicatum, és a dir, de les parets obrades en forma d'espina de peix. A Catalunya n'hi ha diverses mostres, però el cas d'aquesta esglesieta preromànica és especialment representatiu i seductor. Darrere el mas s'inicia un caminet que remunta el pendent i ens mena a un replà superior on trobarem les restes de l'ermita (560 m). Per pujar-hi hi hem de comptar entre quaranta i quaranta- cinc minuts.

Aquest suggeriment és per al qui vulgui allargar la caminada i satisfer la curiositat, però amb la certesa que si s'hi decideix no se'n penedirà. Contemplar la gràcia d'aquelles rengleres capricioses de pedres i comprovar la sensació de solitud i de natura verge que es respira en aquell espai, aïllat de qualsevol signe de vida a l'estil actual, si se sap apreciar, de vegades no té preu.

Text i fotografies: Jordi Mir.