En aquest nostre país que, com diu Raimon, no sap ploure perquè o plou poc o plou massa, els pagesos han hagut d’invocar sempre poders sobrenaturals per mirar d’anivellar les coses. Són tradicionals les processons demanant aigua en temps de llarga sequera, però també calia tenir una fórmula per a evitar els estralls que causaven a tota mena de conreus les tempestes sobtades i, sobretot, les pedregades. La defensa contra aquestes malvestats encara era més difícil, perquè el mal era imprevisible i ben sovint més dràstic i irreparable.

Com es podia evitar?

Com que ni l’esforç ni la previsió no hi podien fer res, en aquest cas més que mai s’havia de recórrer a invocacions celestials. Els precs o conjurs es feien des dels comunidors o conjuradors, unes petites construccions normalment molt pròximes a una església o, en alguns casos, al sostre mateix del temple. Consistien en un porxo obert als quatre vents, amb un cobert de teules o lloses de pissarra, des d’on el sacerdot dominava l’horitzó i comunia, o conjurava, les tempestes perquè passessin sense fer mal.

Ara aquest tipus de ritual, molt generalitzat al món rural fins a mitjan segle passat, està pràcticament oblidat, però encara en queda arreu de Catalunya una bona colla de testimonis amb aquestes curioses construccions, que val la pena que no ens passin desapercebudes. Bé que totes responen a unes mateixes característiques, cada una té un interès especial perquè, si més no, ens situa en un lloc estratègic diferent.

On són?

Com que la gràcia dels comunidors és veure’ls de prop, si tenim present aquesta petita selecció podem mirar d’incloure’n algun en els itineraris de les nostres excursions i així ens podrem fer ben bé càrrec de com són. En general són fàcils de trobar i de bon accés, però abans d’anar-hi sempre és bo d’orientar-se per guanyar temps. Situem-ne, doncs, uns quants.

A la vall del riu Congost n’hi ha a Aiguafreda de Dalt, a Sant Pere de Bertí (veïnat a ponent del terme de Sant Quirze Safaja) i a la Doma de la Garriga; al vessant sud del Montseny a Corró d’Amunt (les Franqueses) i a la Costa de Montseny (Fogars de Montclús); a l’àrea gironina a Estanyol (Bescanó), a Porqueres i a Sords (Cornellà del Terri); a la vall del Llobregat al santuari de la Mare de Déu de la Guàrdia (Sagàs); i encara en cal tenir en compte dos de més isolats però molt interessants, que són el d’Unarre, a les Valls d’Àneu, i el de Serrallonga, a l’Alt Vallespir, a la Catalunya del Nord, que és l’únic que popularment és conegut com a conjurador.

Bé, ja hi ha feina, oi? Doncs és qüestió d’anar-los descobrint. El goig el completareu quan, als d’aquesta llista escollida, n’hi afegireu algun dels que pugueu trobar que no hi són. La situació de cada un és molt diversa, però en qualsevol cas arrecerar-se en aquell petit cobert i pensar en l’angoixa i l’esperança a la vegada dels qui s’hi aplegaven per mirar d’allunyar allò que podia ser la seva ruïna sempre ens causarà una sensació íntima que ens acostarà a la fe d’aquells avantpassats.

Text i fotografies : Jordi Mir