En el centenari del naixement de Manuel de Pedrolo (L’Aranyó, 1918-Barcelona, 1990) ens acostem a la faceta dramatúrgica d’un escriptor compromès amb el seu temps i sempre conseqüent amb les seves idees.

Poeta, contista, novel·lista, dramaturg, articulista i traductor, és un dels autors més prolífics de la literatura catalana del segle XX, amb més de 120 títols publicats, fins al punt de construir un univers literari autònom que permet que la seva obra sigui polièdrica quant a gèneres i estils literaris conreats i quant a arguments i temes tractats. 

Amb aquesta versatilitat i gràcies a l’estil novel·lístic, el qual va exercir en múltiples gèneres: el policíac, la ciència-ficció, l’eròtic, el simbòlic, el realista... Pedrolo sempre va apreciar el valor de l’escriptura com una necessitat vital; una manera de comunicar-se amb el món i influir en la gent i la novel·la, a diferència del teatre que li servia per arribar a un públic molt més ampli. D’entre les seves novel·les, destaquen les més que conegudes Mecanoscrit del segon origen i Joc brut, o d’altres títols interessants com Cendra per Martina, Totes les bèsties de càrrega o M’enterro en els fonaments.  

En el marc de la seva producció teatral, l’any 1957 va rebre el premi Joan Santamaria per Cruma i l’any 1960 rebria el prestigiós premi Ignasi Iglésias per l’obra Homes i No, segurament la peça més representada del seu repertori i estrenada el 1958 al Teatre Romea per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Un gènere, el dramaturg, que Pedrolo va continuar escrivint fins a l’any 1982.

Segons Guillem-Jordi Graells, autor i director de teatre català, diferencia tres etapes en la producció teatral de Pedrolo, però indica que la més significativa i en la qual Pedrolo defineix un model propi és la que anomena «trienni fecund», que abasta entre el 1957 i el 1959. En aquest període, Pedrolo escriu Cruma (1957), Pell vella al fons del pou (1957), Homes i No (1957), Situació bis (1958), Algú a l’altre cap de peça (1958), Darrera versió, per ara (1958), Sóc el defecte (1958) i Tècnica de cambra (1959).

Com a dramaturg, Pedrolo va aconseguir èxits importants: se’l va traduir a diversos idiomes, les seves estrenes eren ben acollides i, fins i tot, va arribar a estrenar a la Sorbona de París, bressol del teatre de l’absurd. Atès que el seu teatre era proper a aquest corrent (sobretot a partir de Cruma, 1957), la seva obra va ser estudiada per un dels més prestigiosos crítics de l’època, Martin Esslin, que el va incloure en el seu Theatre of the Absurd, i va considerar-lo un dels autors més prometedors del panorama europeu.

Però respecte a aquesta inclusió dins del teatre de l’absurd, Pedrolo se sentia més còmode parlant de «teatre abstracte», tal com cita a continuació:

«Jo més aviat diria, si de cas, que el meu teatre és una mica abstracte, en el sentit que, més que individualitzar els personatges, en fa representants d’algunes actituds generals o generalitzades i tendeix a convertir-los en símbols» (Bartomeus, Antoni. Els autors de teatre català: testimoni d’una marginació. Barcelona: Curial, 1976).

Tot i que Pedrolo era conscient que les seves obres de teatre no sempre eren enteses pel públic, en realitat, la seva proximitat al teatre de l’absurd estava motivada per l’intent de burlar la censura que el va assetjar constantment. Tal com indiquen Sharon G. Feldman i Francesc Foguet al llibre recentment publicat Els límits del silenci (una obra que exposa els mecanismes de la censura franquista en el teatre català), l’obra de Manuel de Pedrolo fou una de les més castigades per la censura franquista (…). Així doncs, si les novel·les havien de romandre inèdites gairebé una mitjana de 20 anys, les peces de teatre de Pedrolo es publicaren, segons Manuel L. Abellán, al cap d’una mitjana de 10 anys d’espera.

D’aquesta manera, l’ús del llenguatge simbòlic i l’articulació del teatre de l’absurd fou un mecanisme que va utilitzar Pedrolo en gran mesura per saltar-se el règim censor i garantir la llibertat d’expressió i representació de les seves obres sobre els escenaris en aquells temps tan foscos.

Finalment, aprofitant que enguany se celebra l’Any Pedrolo, des del Prestatge Virtual d’Arts Escèniques us animem a llegir Pedrolo i a donar més visibilitat a la seva producció teatral, a més de gaudir-lo pròximament en molts escenaris d’arreu.

Més informació:

• Fundació Pedrolo
• Any Manuel de Pedrolo. Generalitat de Catalunya
• Es pot viure culturalment sense llegir Pedrolo? Monogràfic del Prestatge virtual de novel·la
• Noms propis. Manuel de Pedrolo. LletraA, la literatura catalana a Internet
• Avui es parla de mi: Manuel de Pedrolo. Arxiu TVE Catalunya
• Homes i no. Arxiu TVE Catalunya