Sóc un pura sang. El meu pare era un cavall vigorós, i la mare, una euga magnífica que havia estat l’orgull d’un rei musulmà. Vaig néixer blanc com la llet i em van criar a la Capadòcia. Cada dia m’ensenyaven a córrer, a saltar i, sobretot, a obeir les ordres del genet. Més endavant, em va comprar un cavaller la fama del qual s’havia de fer llegendària i, és clar, amb la d’ell, la meva, ja que no hi ha cap sant Jordi sense cavall blanc. Un bon dia, vam arribar a una ciutat on fins i tot l’aire pudia a por. Les muralles eren obertes, sense guardians i sense l’enrenou habitual de mercaders, pagesos i pelegrins. Semblava un poble desert i el soroll dels cascos damunt les llambordes dels carrers ressonava com si cavalquéssim dins d’un temple.

El poble sencer era a la plaça i totes les mirades es dirigien cap a una noia rossa i molt bella, pàl·lida com la lluna. Al nostre costat, un home vell consolava una dona.

El meu senyor, encara muntat al meu damunt, va demanar-los:

—Quina és la vostra desgràcia, bona gent?

I així va ser com ens vam assabentar del monstre que assolava la ciutat de Montblanc i del pacte estrany amb què havien intentat aplacar-lo: oferir-li donzelles.

 La jove, espantadíssima, volia que ens n’anéssim, quan, tot d’una, va sorgir la fera, un drac enorme amb cos de serpent. No vaig recular, sinó que, sense necessitat de senyals, cavaller i cavall ens vam transformar en un sol cos sincronitzat. Pel meu compte, vaig agafar embranzida i, amb la força del galop, el cavaller va poder clavar la llança, que travessà pel mig el cos del monstre.

La resta de la història ja la sabeu. El meu amo, de tan bo com era, el van fer sant i, des d’aquell moment, per recordar la proesa, el món és ple d’imatges on sortim retratats tots tres: el drac, el cavaller i jo mateix, el cavall blanc.