L'Univers en un punt
L'UNIVERS EN UN PUNT
Autor: Toni Pou
Tria una nit d’estiu sense núvols i allunya’t tant com puguis de les cases. Quan trobis un lloc tranquil, estira’t a terra i mira el cel. Has d’estar còmode, no volem que se’t clavi una pedra a l’esquena. Ja hi ets? Segur? Doncs ara mira el cel. No cal que facis res especial, només contemplar la nit i deixa volar el pensament. Espera uns minuts. Ja han passat? Segur? T’ha vingut alguna pregunta al cap? Sobre aquests punts de llum que omplen el cel, potser? O sobre aquesta franja més clara que el travessa de dalt a baix? Sobre la foscor? Sobre les figures que pots formar si uneixes els punts de llum?
No t’ha d’estranyar. Li ha passat sempre a tothom. I per això molta gent ha observat el cel amb una gran atenció. Gràcies a aquests observadors i als telescopis, sabem que la majoria d’aquests punts de llum que omplen el cel quan es fa de nit són estrelles com el nostre sol que cremen molt i molt lluny de nosaltres. També sabem que totes les estrelles que veiem formen part de la nostra galàxia, un grup d’estrelles en forma d’espiral que es diu Via Làctia.
Però la cosa no s’acaba aquí. Resulta que quan descobreixes una cosa i respons un dubte és com si tinguessis un superpoder perquè, de sobte, se t’acudeixen encara més preguntes de les que has contestat. Per exemple: hi ha alguna cosa fora de la nostra galàxia? Gràcies als telescopis més potents sabem que sí, que hi ha més galàxies i que també estan formades per altres estrelles. Però... Són totes com la nostra, aquestes galàxies? Doncs n’hi ha que sí i n’hi ha que no: algunes tenen formes molt diferents, de llentia o de taca de pintura. Però, quantes n’hi ha, exactament? Són cinc, deu, cent? No! N’hi ha molts i molts milions. L’Univers és com una immensa sopa de mandonguilles: l’espai és ple de galàxies i cada galàxia és plena d’estrelles.
Més preguntes: què fan aquestes galàxies, s’estan quietes o es mouen? Un astrònom que es deia Georges Lemaître va descobrir fa cent anys que totes les galàxies es mouen. I com es mouen? Fan voltes, fan ziga-zagues, salten i ballen? No ben bé. Resulta que les galàxies s’allunyen les unes de les altres. Però... Si les mandonguilles se separen, vol dir que l’olla de sopa ha de ser cada vegada més grossa? Això mateix! El moviment de les galàxies fa que l’Univers sigui cada vegada més gran. Per tant, d’aquí molts i molts anys, les galàxies estaran molt i molt lluny les unes de les altres. Però... I si en lloc de pensar en el que passarà més endavant pensem en el que passava fa molt i molt de temps? Ho veus? Tant de preguntar ha fet que arribem al dubte més important de totes.
Si les galàxies se separen cada vegada més, vol dir que abans estaven més juntes. I si anem tirant més i més enrere, encara estaven més i més juntes. Per tant, en algun moment tot el que hi ha a l’Univers estava concentrat en un sol punt.
Si ara ens fixem en aquest punt i tornem a engegar la pel·lícula de l’Univers cap endavant, veurem que el punt es fa gros i, a mesura que passa el temps, es formen les estrelles, les galàxies, els planetes i tota la resta d’astres que coneixem. Aquest moment, quan el punt comença a créixer, és el naixement de l’Univers. Els astrònoms li han dit Big Bang. Lemaître havia tingut la idea del Big Bang només pensant. Però si ets un científic, no n’hi ha prou amb pensar i tenir idees. Si vols que els altres científics acceptin les teves idees, les has de comprovar. I, de vegades, per comprovar-les necessites una mica de sort.
Això és el que van tenir els científics Arno Penzias i Robert Wilson, que gairebé sense voler, van comprovar la idea del Big Bang. Mentre treballaven en una antena de telecomunicacions, es van adonar que fessin el que fessin, l’antena sempre captava un brunzit de fons, una mena d’interferència, com passa quan es grava un missatge de so en un carrer amb molt de trànsit. Van desmuntar l’aparell i el van tornar a muntar, però el soroll no desapareixia. Després de donar-hi moltes voltes, van arribar a la conclusió que el problema eren les caques d’uns coloms que havien fet els nius a dins de l’antena. Van fer neteja i van fer fora els ocells, però tampoc van aconseguir eliminar la interferència.
Com que no se’n sortien, van demanar ajuda a altres científics i, a la fi, tots junts, van entendre que no podrien fer desaparèixer mai aquell soroll perquè no venia de l’antena sinó de l’espai. De tot arreu de l’espai. Quan el van estudiar millor, van descobrir que aquelles interferències les produïa la primera llum que hi va haver a l’Univers poc després del Big Bang i avui encara arriba fins a nosaltres.
Aquelles interferències eren la prova que necessitava Lemaître per dir amb seguretat que l’Univers va començar amb el Big Bang. Gràcies a ella, avui sabem que tot el que forma les estrelles, el sol, els planetes, els oceans i els boscos de la Terra, el virus de la covid i les balenes blaves, la Torre Eiffel i la Sagrada Família, els violins i les escopetes, els quadres dels museus i les bosses de plàstic que s’acumulen als oceans, els rams de flors i les bombes, la pantalla on estàs llegint tot això i el teu cervell que fa l’esforç d’entendre-ho, tot, tot, tot el que forma aquestes coses va estar fa molt i molt de temps comprimit en un sol punt.
