Quan arriben a un poble, en allò que primer ens fixem és el campanar, que normalment és el punt que en sobresurt i el caracteritza. De campanars, n'hi ha de moltes formes, però bàsicament es divideixen en dos grups: els de paret o de cadireta, dits també d'espadanya, i els de torre.

Els de paret poden tenir des d'una fins a cinc o sis obertures, o ulls, en una, dues o tres fileres, i segons l'estètica i les proporcions són molt atractius, com per exemple, el d'Agullana o el de Figuerola d'Orcau.

Dels de torre, que són la majoria, els que criden més l'atenció són, com és lògic, els més alts i esvelts – penseu en el de Valls o el d'Esparreguera, però en realitat n'hi ha de formes molt diverses. Observant-los, veurem si són de quatre, de sis o de vuit cares, si corresponen a un estil arquitectònic concret com el romànic, el gòtic o el barroc, si estan decorats amb finestres o si son lliso , si són acabats en punxa, amb terrat o amb coronaments de ferro, si hi ha rellotge o no, etc. Tots aquests models es troben diversificats arreu del país, encara que ben sovint els diversos estils predominen en unes arees determinades d'acord amb el procés històric o, fins i tot el clima.

D'entre tots n'hi ha uns, però, que se singularitzen perquè es poden comptar amb els dits de la mà: són els d'estil romànic de base circular, coneguts com a campanars rodons. El que s'acostuma a considerar com el més espectacular en aquesta línia és el de Santa Coloma a Andorra, amb quatre pisos de finestres germinades separades per arcuacions llombardes. Tot i l'arrodoniment perfecte dels angles, el fet de tenir les cares una mica aplanades li trenca, però, la veritable característica circular. Un que respon totalment a l'estructura cilíndrica és el de l'Esglèsia de Sant Sadurní de Gavarra , a l'Alt Urgell, però com que fa una vuitantena d'anys se'n va ensorrar el segon pis, i el van rematar amb una cadireta de dos ulls, això li ha restat atractiu i autenticitat.

Ars, el millor exemple

L'exemplar més representatiu d'aquesta particularitat el trobem sens dubte a Ars, també a l'Alt Urgell i gairebé al límit amb Andorra. Aquest poble situat a la capçalera del riuet que va a parar a la Valira a la Farga de Moles, ens sobta perquè manté una gran homogeneïtat en les seves construccions i forma un nucli del tot harmònic. L'abundor de prats esglaonats que l'envolten acaben de donar una màgia especial a l'espai, sobretot si el contemplem des del greny que conserva les ruïnes de l'antic castell, enlairades un centenar de metres sobre el nivell de les cases.

L'església de Sant Martí és al mig del conjunt i el bellíssim campanaret n'és com l'eix i el punt d'atracció de la nostra vista. Dues rengleres de finestres geminades, coronades per una filera d'arcuacions, n'adornen l'estructura perfectament cilíndrica, que s'ha conservat sense cap retoc i ens permet gaudir de la vellúria de les pedres en tots els seus matisos. Tot mirant-lo ens podem estar de pensar en la traça i en l'enginy dels homes que van saber arrenglerar aquelles pedres amb una gràcia que al cap de més de vuit-cents anys encara ens causa admiració.

Com s'hi va

En aquest cas, si es disposa de vehicle, no hi ha cap complicació. Cal fer cap a la Seu d'Urgell i agafar la carretera d'Andorra cap a la Farga de Moles. En aquest punt surt un trencall a  mà esquerra que tot just travessada la Valira es bifurca. El de la dreta va a Argolelli el de l'esquerra a Ars després de passar per Sant Joan Fumat , on precissament hi ha un restaurant que pot resultar ben escaient. Una desena de quilòmetres en uns cinc-cents metres de desnivellens duen fins a Arsa, que amb el paisatge que l'envolta i el seu campanar pràcticament únic ens farà agraïda la visita.

El petit esforç addicional recomanabble és enfilar-se al turó del castell, des d'on podrem contemplar a plaer aquest racó idíl·lic.

Text i fotografies: Jordi Mir.