Al jardí del magnífic palau de l’Emperador de la Xina hi havien plantes, flors i porcellana meravelloses i ell n’estava molt orgullós. S’havien escrit llibres per viatgers que en parlaven , però sempre, sempre deien que el més extraordinari de tot era un petit ocell, un rossinyol que cantava com mai ningú havia sentit res d’igual.

•  Quina melodia més deliciosa!
• Quins xirivies més formidables!
• Això, sens dubte alguna és el millor de tot!

Deien els visitants que tenien ocasió de sentir el cant del rossinyol.

I tant se’n va parlar que les lloances van arribar fins a les oïdes de l’Emperador, que no tenia coneixement de l’existència de tal prodigi.

• Com és que ningú no me n’ha parlat! Vull que vingui aquesta nit a cantar per a mi!, va dir tot enutjat

Van buscar-lo per tot arreu, però només una humil donzella va saber on trobar-lo, ja que l’havia sentit quan de nit descansava al bosc després de portar una mica de menjar a la seva mare malalta.

Aquella mateixa nit el van trobar, després de què els altres servents el confongueren  amb el mugit d’una vaca.

A Palau, sobre una perxa d’or, el rossinyol va cantar tan deliciosament que els ulls de l’Emperador van omplir-se de llàgrimes i el seu cant va arribar-li al cor.

Després d’aquell dia el rossinyol i l’Emperador van ser inseparables, fins que ....

No és gens just deixar a mig explicar una història, però aquesta és llarga i molt bonica.  Podem desvetllat que alguna cosa passa que fa que l’Emperador i el rossinyol se separin. Pots imaginar-te la raó?

I ara, sabies que Hans Christian Andersen va escriure aquesta història en només un dia? Es trobava al parc d’atraccions Jardins Tivoli, de Copenhage  i la visió del palau xinés el va inspirar.