Guía de lectura
Pina Bausch
- Barcelona - Sant Martí. Biblioteca Camp de l'Arpa - Caterina Albert
Aprofitant la commemoració del Dia Internacional de la Dansa (29 d'abril), volem retre homenatge a una icona que va revolucionar el món de la dansa del segle XX: Pina Bausch. La seva obra va tenir un enorme impacte i va ajudar a redefinir les possibilitats de treballar conjuntament la dansa i el teatre.
De la mà de dues de les seves millors coreografies (Café Müller i La consagració de la Primavera), la Biblioteca Camp de l'Arpa-Caterina Albert dóna a conèixer el seu singular i universal llenguatge corporal en el context cultural de la societat alemanya. En definitiva, com va enriquir i reflectir l'època que va viure amb les seves coreografies.
Café Müller és la solitud, el desconeixement, i el consol. A l'escenari, una habitació nua, el terra gris, farcit de taules i cadires. Les cadires, símbol de l'absència, impedeixen la llibertat de moviment. Els pocs ballarins es mouen, com en trànsit, al compàs de les àries de Purcell ("The Fairy Queen" i "Dido & Aeneas"). El cos de Pina Bausch llisca al llarg de les parets de la cafeteria, buscant, somiant, amb els braços allargats i oberts de bat a bat. Inimitable, inoblidable.
Hi ha molts mites al voltant de la història del ballet coreografiat per Vaslav Nijinski La consagració de la primavera (Le Sacré du printemps, 1913) amb música d'Igor Stravinky pels Ballets Russos de Diaghilev. Just abans de la Primera Guerra Mundial, la seva presentació al Théâtre des Champs-Élysées va ser un escàndol estrepitós que va marcar el començament de la dansa moderna. Com que l'escàndol va ser tan rotund, la coreografia de Nijinski va caure gairebé en l'oblit. Tanmateix, la música de Stravinsky es va imposar i va ser interpretada per altres coreògrafs famosos, entre ells Martha Graham i Maurice Béjart. Una música harmònicament arriscada, amb dissonàncies deliberades, i arrelada a l'estil Primitivisme. L'any 1975, a la ciutat de Wuppertal (Alemanya), Pina va assumir el repte. La diferència entre la seva versió i les coreografies anteriors rau en el fet que els seus ballarins dansen fins a l'esgotament, amb poca roba i tacats pel terra que cobreix l'escenari. Una de les coreografies més significatives del segle XX!
Molts coneixereu la seva obra gràcies a, per exemple, l'homenatge que li va retre Pedro Almodóvar a "Hable con ella". On podem gaudir de fragments de "Café Müller" i "Masurca Fogo". Tanmateix, Pina també va aparèixer a la pel·lícula de Federico Fellini "E la nave va", fent el paper de la Principessa Lherimia.
Nascuda en plena Segona Guerra Mundial a la ciutat de Solingen (Renània del Nord), molt a prop de la ciutat de Wuppertal, Pina es va posar amb només 15 anys a les mans de Kurt Joos. Coreògraf i ballarí, Joos també va ser professor de la prestigiosa Folkwang Universität der Künste a la ciutat d'Essen. Una universitat de les arts (música, dansa, teatre, disseny, ...) a la qual també hi va anar el dissenyador Rolf Borzik, autor de gran part dels vestuaris i decorats de la seves obres.
Als 19 anys va marxar a Nova York, i d'aquesta etapa rep grans influències: d'Antony Tudor l'interès per la dramaturgia; de José Limón, el gust per la música barroca; i de Mary Hinkson, els preceptes de Martha Graham. Tot i que la seva particular manera de fer dansa ve donada pels seus predecessors: Kurt Joos, Mary Wigman, Gret Palucca i Rudolf von Laban. Tots ells, formaven part d'un moviment expressionista, conegut com "Ausdruckstanz" que rebutjava l'estil clàssic de dansar. Des de 1910 fins als anys 20, els elements essencials d'aquest nou tipus de dansa lliure es van predefinir. Tanmateix, aquest expressionisme del moviment va evolucionar en Pina cap a un expressionisme del gest ("Ausdrucksgebärde"), més teatral i més dramàtic.
Tampoc podem oblidar la importància de dos teatres, un a Bremen, sota la direcció de l'austríac Hans Kresnik; i un altre a Darmstadt, amb Gerhard Bohnner, molt relacionat amb la Bauhaus per la seva tendència a la composició esquemàtica.
Molts crítics han qualificat la dansa de Pina com a "teatre de l'experiència", que inclou elements musicals, mim, i efectes cinematogràfics. Aquest tipus de teatre busca una implicació emocional amb els temes tractats, i no amb els personatges.
Fecha de creación: 19/03/2013
Última actualización: 04/04/2017
Secciones de la guía
Bibliografia
El treball de Pina Bausch ha tingut un gran impacte en el món de la dansa de finals del segle XX, ajudant a redefinir les possibilitats de ser del teatre i la dansa. Aquest llibre presenta un important material de referència i una àmplia selecció d’assaigs que examinen la història de Pina Bausch, la seva pràctica i el seu llegat, i l’evolució del Tanztheater com a nova forma artística. El llibre explora també les arrels i connexions de la dansa i el teatre; el procés de creació de Pina Bausch; la creació del Tanztheatre; la rebuda que va tenir Pina Bausch; i també les perspectives crítiques.
La majoria de llibres sobre Pina Bausch s’acontenten amb les fotografies. Tanmateix, l’espectador no vol, ni pot acontentar-se. En aquest llibre hi trobarà no només les fotos de Francesco Carbone que segueix la trajectòria de Pina Bausch des de fa molts anys, sinó que també hi trobarà les reflexions de Leonetta Bentivoglio, periodista i crítica italiana de la revista La Repubblica, avesada en l’obra de la coreògrafa alemanya.
Les fotografies de Guy Delahaye, preses en el moment de les representacions del Tanztheater Wuppertal, mostren una agitació tan desmesurada, èpica i humana, gràcies al treball de Pina Bausch i els seus ballarins. “És preciós quan observem una persona viure”, va dir Pina un dia quan va demanar als seus ballarins “una cosa amb [el seu] alè”. Contra l’asfíxia d’allò sentimental, les imatges ens arriben per respirar, abandonen les pàgines que les retenen per seguir el seu viatge lliure en la memòria.
Aquest llibre profusament il·lustrat per Ulli Weiss, recull materials diversos del periodista Raimund Hoghe, col·laborador en dramatúrgia de la companyia de Pina Bausch, el Tanztheater Wuppertal: diaris d’assaigs, anàlisi del treball, retrats d’actors, converses, notes sobre espectacles i una biografia de la directora. El llibre permet observar com recorren el camí des de la ment de Pina Bausch fins a l’escena els temes recurrents en l’obra d’aquesta artista: la tendresa, el poder, la por, la nostàlgia i el desig de ser estimat.
El llibre fa un estudi exhaustiu i minuciós i arriba a unes conclusions que no són pas gens abstractes sinó fonamentades en exemples concrets. Per això té un doble interès. D'una banda ens mostra com afronten la creació els cinc coreogràfs més reconeguts a Alemanya, amb el seu afany d'aprenentatge i de comunicació, les seves dificultats, etc. I, de l'altra, ens decriu l'evolució paral·lela i immediatament anterior de creadors com Laban, Dore Hoyer o Béjart, Brecht o Heiner Müller, Nietzsche o Marcuse, Schönberg o John Cage, Paul Klee o Oskar Schlemmer, Eisenstein o Fassbinder, Meyerhold o Peter Zadek, Piscator o Rodolf Borzik. El lector arriba a tenir, així, una idea sòlida del teatre-dansa i també de com hi han influït el ballet clàssic, les revoltes dels anys seixanta i el teatre brechtià.