“Perquè no veieu amb els vostres ullets certes estrelles de cinquena magnitud, que jo distingeixo perfectament, concloeu que aquestes no existeixen?”
Micromegues

La 18a edició del Cryptshow fa seva la pregunta que l'escriptor, dramaturg i filòsof francès Voltaire va formular l'any 1752 a Micromegues, considerat el primer conte de ciència-ficció —no sense discussió—, que situa la visió antropocèntrica de l'existència en l'origen del gènere. A més a més, totes les llavors prèvies al conte de Voltaire (la Utopia de Tomás Moro, el Somnium de Kepler o el 2.440 de Mercier), si bé no giren entorn una visió antropocèntrica del món, sens dubte estan marcades per aquesta.
A Micromegues, un gegant condemnat al desterrament —tan gran que l'ull humà no el pot veure— emprèn un viatge estel·lar en companyia d'un habitant de Saturn. En arribar a la Terra, descobreixen un grup d'exploradors que els posaran al corrent de la ridiculesa i la supèrbia humanes.

I és que, si mirem el cel, no podem oblidar d'on venim: De religions, com la catòlica o la grega, que han construït els seus deus a imatge de l'home —i la temptació, a imatge de la dona—. Déu Pare i Zeus no seran els únics éssers superiors fets a la imatge i semblança de l'home: Pensem en Superman, per exemple. I, al contrari, veiem com es deforma la imatge humana en casos com el del geperut de Notre-Dame o el del mateix diable. 
Però el culte al cos —no confondre l'antropocentrisme amb l'antropomorfisme, tot i que l'antropomorfisme acostuma a ser antropocèntric— és només l'aresta visible d'una construcció més complexa: la societat humana. Una societat que serà desafiada per animals, com a La rebel·lió dels animals, màquines, com a Terminator, plantes, com a El dia dels trífids, o algoritmes, com a El tallador de gespa.

Tot i això, com deslliurar-se de la mirada de l'observador? La definició d'estar per casa del Principi d'Incertesa diu que l'observació modifica l'objecte percebut. Des del punt de vista del creador, doncs, com deslliurar-se d'una visió antropocèntrica tan arrelada, sigui per reproduir-la o per posar-la en qüestió? La paradoxa definitiva la trobem a El Planeta dels Simis, on els primats prenen el poder per repetir els errors dels humans. Va ser Voltaire, curiosament, qui, 209 anys abans, descrivia a Càndid una societat atrevidament diferent, on dones i micos eren amants: 

“Estimat amo —va respondre Cacambo—, sempre us sorpreneu per tot. Per què us sembla tan estrany que a certs països hi hagi micos als quals les dames concedeixen les seves gràcies? Són mig home, com jo soc mig espanyol”.
Càndid, o l’optimisme