Guia de lectura
Ciutats amb banda sonora
Moltes ciutats han estat representades i caracteritzades per músiques i músics que han catalitzat el seu ritme, el seu ambient. Viatjar per ciutats també és viatjar a aquestes experiències estètiques. En aquesta guia us oferim uns suggeriments per conèixer l'aire d'aquestes ciutats sense desplaçar-vos de casa vostra: un viatge arreu del món a partir de la música.
Data de creació: 19/05/2015
Última actualització: 30/06/2021
Seccions de la guia
Granada
La següent formació que us presentem relacionada amb la bonica ciutat que hi ha als peus de Sierra Nevada és un grup que va tenir un "Superhit" durant l'any 1988: "Mil calles llevan hacia ti" interpretat per la Guardia, sorgit l'any 1983 fins vora el 1997; tornaren de nou a partir del 2003. Aquesta cançó la va compondre el cantant caminant pel barri d'Albayzín. L'any 1986, el grup va anar a Londres a gravar, amb el resultat que Radio 3 els va premiar amb el grup revelació de l'any. En aquella època tenien influències mod. Un cop publicat "Sobre ruedas" amb el hit que acabem de parlar, van tornar a fer diana amb el "Cuando brille el sol" dins de l'Lp del mateix nom. Influències "surenyes", Rock'n'Roll i optimisme en les seves cançons.
Traducció del títol de la pel·lícula de Richard Fleischer "Soilent Green" (1973), cinta de ciència-ficció inspirada en la novel·la de Harry Harrison "Hagan sitio, hagan sitio" i basada en una societat utòpica des d'un punt de vista apocalíptic; això és el que deurien veure Noni, Alejandro, Alfredo i companyia en el seu futur per emprendre aquests canvis. El disc de Lori Meyers s'assimila a aquella estètica que unia pel·lícules futuristes del segle passat amb un classicisme elegant, i on els granadins segueixen enlluernant amb tornades brillants i ben construïdes amb una espècie d'orfebreria cibernètica de look retro.
El següent personatge que us presentem és Antonio Carmona, membre del mític grup de nou flamenc anomenat Ketama on mesclaven flamenc, pop i música d'altres indrets com l'àrab andalusí o la bossa nova. Qui no recorda aquella tornada ... no estamos locos, que sabemos lo que queremos. Vive la vida igual que si fuera un sueño ... Doncs l'Antonio n'era el cantant. El 2004Ketama s'agafa un descans –que encara dura- en el qual l'artista ha publicat dos discs. Ara té un caire menys flamenc i més pop, un punt més internacional amb melodies i arranjaments més tous, intentant obrir l'espectre pel públic al qual es vol dirigir. Poc de flamenc, poc de ritmes llatins, poc deritmes orientals ... poc amb poc vol arribar a molt.
Canviem ara radicalment d'estil per centrar-nos en aquella música que s'ha fet Andalusia un lloc al mapa musical del món: el flamenc.
Us presentem la filla del gran mestre Enrique Morente: Estrella que també és filla de la "bailaora" Aurora Carbonell, i néta de guitarrista, no era d'estranyar que acabés sent artista. Amb 16 anys puja a un escenari per primer cop. Col·labora en el disc Omega. A part dels Lp's publicats, ha treballat posant la seva veu a diverses pel·lícules com: Sobreviviré, Chico y Rita, Flamenco Flamenco o Volver. Ha tocat amb Paco de Lucía, Vicente Amigo, Tomatito, Michael Nyman o Pat Metheny .... hi ha poca gent que pot dir que ha compartit notes amb tots aquest artistes ....
Tot i que aquest disc és d'Enrique Morente amb col·laboració de Lagartija Nick -nom del qual prové d'una cançó del grup Bauhaus- ens preguntem, què té Omega que hipnotitza a públics tan diversos? L'apropament al cantó fosc i surrealista de Lorca i el retrobament amb la poesia de Cohen, a més de l'aliança amb el rock de Lagartija Nick, que serveix com a detonant per obrir el flamenc a textures totalment desconegudes. Encara que enxampi al públic, és un àlbum descarnat, que va aixecar ampolles per acabar sent com un dels millors discs de la dècada. L'impacte i el prestigi no han parat de créixer. Fusió de flamenc i thrash metal (entre d'altres).
Seguim fent memòria per ubicar-nos en un cantant -fill predilecte d'Andalusia- que ha estat dalt de l'escenari, primer rebent el sobrenom de Mike Ríos -el Rey del Twist- però un cop als anys 70 amb el tema "Himno a la alegria" ja era conegut com a Miguel Ríos. Els seu disc més venut –l'onzè i 20 anys a dalt de l'escenari- fou Rock and Ríos, doble directe de l'any 1982. Disc total i potser el disc de rock més emblemàtic a Espanya.
"Con Miguel Ríos, el rock español alcanzó su autentica categoría como arte musical y su más plena expansión de una nueva realidad social, sin la cual es imposible entender nuestra historia más reciente". Joan Carles I dixit.
I com diuen els anglesos: last but not least - l'últim però no per això menys important- us presentem el grup que potser més bé representa la idea de Granada que té molta gent al cap: els bonics i estrets carrers d'Albayzín, on l'aroma del te amb menta es barreja amb el murmuri de la gent; l'empremta musulmana arquitectònica, gastronòmica o musical fluint amb el caràcter alegre i obert; el fort sol amb la melodia que fa l'aigua quan llisca pel petit Darro o del Genil provinent de les fresques aigües de no gaire lluny. El blanc del Sacromonte i el blanc de Sierra Nevada ... us ho imagineu? Si heu estat en aquesta ciutat, segur que no us costarà tornar-hi a ser, però per si no, us escrivim una petita i trista poesia típica de la ciutat per saber el què us perdeu: Dale limosna, mujer, que no hay en la vida nada como la pena de ser ciego en Granada.
A més a més, penseu amb el flamenc, ritmes àrab andalusís amb els dos costats de l'Estret acaronant-se i també algún instrument medieval, ajuntat per la història i les influències del mediterrani .... voilà ... i si en aquesta amalgama li afegim un punt d'embruix àrab teniu Radio Tarifa. Grup que malauradament ha deixat d'existir pel traspàs del granadí cantant. D'aquí aquesta deferència.
El disc que us presentem, Temporal, té una de les versions més màgiques que s'han fet de la Tarara de Federico García Lorca. La resta la descobriu vosaltres, però si no, penseu amb el poema de més amunt aplicant-lo a la música.
Ara us presentem un grup, no un disc en concret, ja que tenim força problemes per recomanar-ne un: Los Planetas. Banda que apareix a la segona meitat dels 90 influïts per grups com Mercury Rev o Joy Division amb algun brot flamenc. Es pot dir que marcaren una època, doncs foren un nou pilar per al rock de l'Estat, juntament amb d'altres com Sidonie, Vetusta Morla o M-Clan. Los Planetas destaquen més per les composicions que solen ser llargues -fet no habitual si ho comparem amb la resta de grups- que no pas per l'execució o la veu, que això sí, és fàcil de reconèixer.