Quan tenim ocasió de comprovar més be la riquesa de la nostra llengua és anant d'excursió i fixant-nos en els noms de cada lloc, és a dir, els topònims. La diversitat del nostre paisatge fa que Catalunya sigui un dels països amb una toponímia més amplia, cosa que no ens ha de sorprendre si pensem en la nostra història mil·lenària i que en el transcurs de centenars d'anys la gent ha anat donant un nom a cada lloc.

Aquesta capacitat popular de saber trobar un nom per a cada cosa encara s'enriqueix amb les variants que trobem freqüentment en el topònims (Pedraforca - Perafita - Queralt, Montblanc - Rialb, Penyagolosa - Pena-roja) però també en tants i tants aspectes de la vida quotidiana. Fixem-nos per exemple, en una cosa tan pròxima i familiar com són els noms de persona, o sigui de pila. A part de la forma principal, entre els hipocorístics tradicionals - (Joa)Quim, (Mi)Quel, (Gre)Gori, (Bar)Tomeu, (Concep)Ció, (Mar)Tina, (Isa)Belo (Fran)Cesca - i els diminitius corresponents , en molts casos els podem dir de diverses maneres, però així i tot, quan es converteixen en noms de lloc és quan de vegades arriben a adquirir les formes populars més curioses.

Una mostra ben evident d'aquest fet la trobem en el cas de Quirze, el nen de quatre anys que, al costat de la seva mare Julita, va saber mantenir la seva fe cristiana fins al martiri i es va fer mereixedor de la santedat. Doncs bé, aquest santet el trobem com a patró titular d'una pila de llocs de devoció catalans, però amb la particularitat afegida que hi és denominat de set maneres diferents: a la majoria de llocs, naturalment, com a Quirze, però ací i allà també com a Quirc (Taüll, Durro, Cànoes), Quirç (Sas), Quiro (Llobera de Solsonès), Quiri (Berén Ancs), Quir (Soriguera) i encara, Quilis (Estopanya). Tot un ventall de variants que per damunt de tot, tenen la virtut de respondre a formes de procedència ben genuïna.

Si us agrada conèixer el país de prop, segur que us vindran ganes d'anar-hi, però com que no és pot fer cap a tot arreu en un dia, avui parlarem d'un que està situat en un punt especialment espectacular i requereix una caminadeta, cosa que sempre és d'agrair. Es tracta del puig, amb una senzilla ermita romànica al cim, que hi ha al cor de la comarca de l'Alt Urgell, al terme de les Valls d'Aguilar. La forma esvelta d'aquest turó que ja ens crida l'atenció durant un bon tram de la carretera d'Adrall al port del Cantó entre la Parròquia d'Hortó i Avellanet, ens mostra tot el seu atractiu quan seguim la ruta que des de Noves de Segre va fins a la Guàrdia d'Ares i Taús. Des de la vall que el va vorejant anem gaudint de la silueta del seu cim punxegut, que ens anima a pujar-hi, i un cop a dalt ens ho agraeix amb una vista magnífica de la vall del Segre des de la Seu d'Urgell fins al Congost de Tresponts. És un d'aquells indrets que, en tots els sentits, ens recompensa l'esforç que requereix.

Aquest n'és un, però si us engresqueu a iniciar un pelegrinatge pels santquirzes catalans, ja teniu distracció per a uns quants dies. Si més no, però no deixeu passar l'ocasió de localitzar-los sobre el mapa i amb una mioca de sort, potser tindreu la satisfacció de descobrirn'hi alguna variant més.

Com s'hi va.

Des de la carretera de Lleida a la Seu d'Urgell, al lloc conegut com la Palanca de Noves, cal travessar el riu i anar a Noves de Segre. Allí s'ha d'agafra la carretera que va a Argestues i, abans d'arribar-hi, trencar a l'esquerra cap al petit poble de Berén. Fins aquí la ruta és bona, però es pot continuar amb vehicle, normalment sense dificultats excessives, direcció a Miravall fins al coll de Santalís.

A l'extrem sud d'aquesta amplia collada trobarem un indicador de l'ermitai per un camí agradable dintre el bosc ens enfilarem fins al cim en uns vint-i-cinc o màxim trenta minuts. L'aixopluc que ens ofereix l'ermiteta magníficament restaurada fa una desena d'anys, ens invita a allargar plàcidament l'estada en aquest lloc estratègic i aprofitar-ho per fer una mica de companyia a l'infant Quirze, en aquest cas Quiri, i la seva mare, que ens ho agrairan.

Text i fotografies: Jordi Mir.