Els instruments de corda tenen un origen europeu encara que molts segles abans hi havia arpes hebrees i egipcies de les que no saben el número exacte de cordes. Altres famílies d'instruments com els de percussió  tenen un naixement més allunyat de la nostra cultura.

Fer vibrar una corda és una de les formes més antigues de produir un to musical. Aquesta corda necessita una caixa de resonància que és la que fa augmentar la sortida sonora. Es reben les vibracions mitjançant ponts de recolçament i després arriben a l'are amplificades. Les diferents longituds i tensions de les cordes són les que fan possible la creació de les notes que formen part de l'escala musical.

Quant més llargues són les cordes més greu sonen i quant més curtes més agudes.
Quant més tensa està la corda el seu so és més agut i quant menys tensió hi ha més greu.

Aquests instruments els podem classificar d’acord amb la forma de tocar en:

Instruments de Corda Percudida, els instruments es toquen picant d'alguna manera la corda.

Un exemple d'aquest tipus d'instrument, el piano.

El piano és un instrument musical de percussió (el so s’origina al ser colpejada una superfície determinada) de corda i va ser inventat cap a l'any 1690 per l'italià Bartomeo Cristofori. Té com antecessor al clavicèmbal i difereix d’aquest en la capacitat de produir sons més forts o més suaus en funció de la intensitat de la pressió que es realitza sobre les tecles.

El piano està compost per una caixa de ressonància, un teclat de 88 tecles i tres pedals, encara que aquests dos darreres elements poden variar segons models i èpoques. El so es produeix quan al pressionar les tecles, aquestes accionen uns martellets folrats de feltre que colpegen unes cordes d'acer. Hi ha dos tipus essencials de pianos: el de cua o de concert i el de paret o vertical. D’aquest darrere existeixen diferents models i cadascun té un nom específic en funció de la seva alçada: espineta, consola, estudi, antic, pianola, girafa, de joguina. També existeix el piano electrònic, però no és un instrument de percussió de corda sinó que el so prové de síntesis electròniques.

Les primeres composicions realitzades per a piano son de l’època del classicisme però és al romanticisme quan va tenir major protagonisme.

Segur que has sentit moltes composicions a on el piano és l’instrument principal: peces d’autors clàssics com Ludwig van Beethoven, Frederick Chopin o Erik Satie; de jazz com Bill Evans o Thelonius Monk i, com no, música pop com Vanessa Carlton , Elton John o Coldplay.

Sabies que el nom d’aquest instrument prové d’una anotació que el seu creador va deixar escrita? Deia “clavicèmbal col piano e forte” que vol dir “clavecí amb (sons) fluixos i forts". D’aquí va a passar a pianoforte i  a la simplificació amb el que coneixem avui piano.

Instruments de Corda Pinçada, els instruments es toquen amb els dits com podria ser el cas de la guitarra o d'un arpa.

Parlem de l'arpa; és un instrument de corda, de grans dimensions.

És molt antic. S'han trobat gravats de la Grècia Clàssica als quals es veu aquest instrument. L'Edat Mitjana va ser un moment de canvi, els joglars utilitzaven una versió portàtil molt lleugera ja que s'havien de bellugar molt.

Més endavant es va fent més gran i un dels costats passa a fer de caixa de resonància. Algunes de les arpes del segle XVII tenen cinquanta-vuit cordes. Per que et facis una idea, les arpes actuals només en tenen cuaranta set. No totes les cordes es fabriquen de la mateixa manera : les preparades i situades per fer sons més greus són de coure i la resta són d'origen animal.

Les cordes tenen uns codis de colors que es relacionen amb algunes de les notes de l'escala musical, el vermell fa referència al Do i el blanc s'utilitza per distingir el Fa. Això ajuda a l'intèrpret.

A partir del segle XIX s'aconsegueixen instruments amb millors prestacions. Es busquen maneres de reproduir més matiços del so. La incorporació de set pedals situats a la base de l'instrument és una solució recent per obtenir les notes sostingudes i els bemolls.

Per últim has de saber que es toca amb les dues mans  pulsant les cordes amb els dits. 

Instruments de Corda Fregada, són els que necessiten que un arc entri en contacte amb les cordes. A més del violí i per ordre de tamany trobem la viola, el violoncel i el contrabaix.

El violí és l'instrument més conegut, petit i agut de la família de corda fregada. És molt coneguda una de les dues tècniques que hi ha per tocar-lo: quan l'intèrpret deslliça l'arc per sobre les cordes. En canvi hi ha un altre moviment possible que es diu pizzicato i es fa puntejant les cordes amb els dits.

En l'orquestra, aquest instrument es toca assegut i se situa normalment a l'esquerra de l'escenari. Si la persona que el toca és un solista, és a dir el protagonista, sol estar de peu davant de l'escenari perquè tothom el pugui veure i escoltar.

Aquest instrument es va començar a construir a Itàlia fa molts anys, exàctament durant el segle XVI. Els grans lutiers (constructors de violins) apareixen 100 anys després, és el cas d'Stradivarius i Guarnerio, segurament els violins més valuosos de tots pel seu so i la seva bellesa. Són molt apreciats pels músics i també pels col·leccionistes.

Altres noms propis relacionats amb aquest instrument musical són el de Sarasate i Paganini, dos dels més grans intèrprets de la història.

Altres violinistes famosos són: Yehudi Menuhin, Anne Sophie Mutter i Vanesa Mae, entre d'altres. 

Tenen una gran importància a l'orquestra simfònica.