Com que la majoria absoluta dels desplaçaments ara els fem per vies ràpides encara que àrides i sense vida, cada dia enyorem més el fet de poder seguir tranquil·lament un camí centenari –costerut o no– amb un traç ben definit i vorejat pels arbres, les plantes i les flors que guarneixen l’indret.

La millor autopista i el camí més humil són fets igualment, és cert, per la mà de l’home. Però, quina diferència! La saviesa amb què els camins superen un terreny, per trencat i difícil que sigui, aprofitant els passos més racionals, és tota una lliçó del respecte i la integració al paisatge que tant demanem i que no som capaços d’aconseguir.

Ara, segons com, sembla que els camins de sempre hagin anat desapareixent. Potser sí que de la xarxa immensa que n’hi havia hagut molts s’han embrossat o s’han arribat pràcticament a esborrar, però també és veritat que, si volem gaudir de la màgia i de la seguretat que ens dóna fer un recorregut per un camí d’aquells idíl·lics, encara en tenim moltes oportunitats. Quan ens apartem de les zones més urbanitzades veiem com canvia aquesta percepció pessimista i tot seguit trobem espais on la naturalesa en el seu estat pur encara és la que mana.

Si ens poséssim a fer memòria de la bona colla de camins que encara hi ha ben definits i pels quals no ens cansaríem de passar, no acabaríem. Heu comprovat, per exemple, com és de deliciós anar des de Sant Marçal del Montseny fins al cim de Matagalls amb els faigs fent-nos de sostre amable i un tou de fulles com a catifa durant tota l’estona? O com ens empeny i ens fa sentir ardits el rost i pelat sender que ens mena de Queralbs a Núria? I dels increïbles camins de Montserrat, què en diríem?

La proposta d’avui és d’acostar-nos a un altre camí, potser no tan conegut però amb unes característiques que el fan ben peculiar. És el que dóna accés al santuari de Sant Salvador del Bosc, al vessant nord del Montsec de Rúbies. Aquest ermitatge, conegut per tothom com el Sant del Bosc, ocupa un greny espectacular penjat a mig aire de la serra i vistent des de tota la Conca de Tremp. L’aplec que s’hi celebra l’últim diumenge de setembre és de tradició centenària.

El camí que hi puja és una veritable relíquia. Es compon d’un seguit de revolts, molt regulars en desnivell i llargada, en un nombre exacte de cent, fet pel qual és conegut com a “camí de les cent corbes”. Aquest traçat, que conserva en molts trossos l’empedrat que n’assegurava el pis per pujar-hi amb cavalleries i va sempre acompanyat per l’ombra de l’alzinar que cobreix aquesta llenca de la muntanya, acaba d’arrodonir la gràcia amb els cinc oratoris que hi anem trobant: el de Sant Antoni just a l’inici, seguit del de Sant Jordi, el de Sant Jaume, el de Sant Sebastià i el de la Mare de Déu de Montserrat, ja ben a prop del santuari. L’indret és privilegiat i, com un atractiu més, encara conserva la part romànica de l’ermita primitiva.

El petit esforç de pujar-hi i la delícia de refer-ho tot baixant faran que ens deixi el millor record. Proveu-ho

Com anar-hi:

A la carretera de Balaguer a Tremp, just passat el congost de Terradets, prenem el trencall que va a Llimiana i, al cap de poc, travessem el barranc de Barcedana. Al final del pont surt una pista a mà dreta que remunta la vall. Tot i que segons l’època de l’any i el tipus de vehicle pot ser dificultosa, l’hem de seguir –uns tres quilòmetres- fins que un senyal normalment precari ens indica un camí que s’encara al Montsec i ja ens deixa veure el Sant del Bosc enfilat a mig camí del cel. Al cap d’uns vint minuts comença a fer-se pendent i poc després serem al primer oratori a punt de començar a comptar els cent mítics revolts. Una tirada d’una hora i mitja escassa des de la pista ens hi durà, sense adonar-nos, com qui diu, dels quatre-cents metres que haurem remuntat.

Text i fotografies: Jordi Mir