L'ase català
El ruc català o guarà és de color negre i més alt que la majoria dels ases domèstics. És una raça autòctona de Catalunya que es troba en perill d’extinció.
Com pots imaginar-te, no és un perill que afecta només a aquesta varietat d’ase, sinó a totes en general.
Durant molt de temps, uns sis mil·lennis, l’ase, per la seva capacitat de resistència i càrrega, va resultar imprescindible al camp i com mitjà de transport de persones i de tot tipus productes pesats.
Uns altres usos que es feien d’ell era per procrear mules (fills de cavall i somera), per veure la seva llet i també es feia ús de la seva pell, que un cop assaonada servia per confeccionar les soles de les sabates.
Però totes aquestes funcions a l’època moderna, amb la mecanització de les tasques en el camp i la generalització de l’ús de vehicles amb motor per transport de persones i càrregues han quedat totalment obsolet al món occidental i desenvolupat.
Encara, però, són molt importants i emprats a territoris àrids i pobres d’Àfrica, Amèrica o Àsia.
Per evitar la seva desaparició s’han posat en marxa diferents projectes. Alguns volen destacar el seu valor cultural etnològic natural, com les granges-escoles o “taxis” per a turistes (molt famós el de Mijas, a Màlaga). I d’altres aprofiten les característiques d’aquests tranquils animals per connectar amb l’ésser humà en sessions de teràpia (burroteràpia),per tractar problemes psicològics, de conducta o de salut com la fibromiàlgia.
No hem parlat gaire del guarà, però pots llegir-te aquest article per conèixer com és i on els pots anar a visitar : per saber-ne més del guarà a la biblioteca virtual